Mijn huis van Sleepstraat. El caliu de les nits fredes de Gent: els col·legues belgues i la companyia de la bona música. Una, la dels de Gent i amics de la casa, Absynthe Minded. D'això se'n diu talent i elegància. Escolta'ls! Te quedaràs amb ells!

Sovint sol passar. Allò esperat i previst, compleix (si ho fa); allò imprevist, sorprèn (o no). Depeche Mode varen complir amb allò que ja sabíem que complirien: els clàssics. Amb la resta, massa balada ensucrada. Però, compliren, i hi anàvem només per viure els moments que vàrem sentir amb "Never Let Me Down Again", "Enjoy the Silence", "Just Can't Get Enough", "Personal Jesus"...i fins i tot amb el seu ja nou clàssic "Precious". Només per això ja valia la pena, i abans de presenciar-ho era el mínim que demanàvem, tot i que l'escenografia i el lloc (mira la foto, by me)van ajudar bastant a crear sentits moments: 18.000 persones emocionades amb el mateix a l'hora, fent un immens mosaic de braços estirats. Aquest és un dels pocs atractius que veig a un macroconcert. Però...al que anava al principi: allò imprevist. L'endemà (i sense saber-ho) es presentava en minimal live l'autor d'un tema que hores abans m'havia cridat l'atenció des d'un vinil que girava en un plat en una tenda de discos de Barcelona. Va ser per la subtilesa, les estructures i la precisió del techno que factura Sleeparchive, àlies d'Stephan Metzger. Quatre ep´s ("Elephant Island ep" i "Recycle ep", del 2004, i "Research ep" i "Infrared Glow", del 2005 ) en el seu propi segell i remescles per a Regis i Monolake l'han convertit en un dels noms de l'electrònica actual. Un, aparentment introvertit, alemany que amb les seves ulleres i cigarret en mà manipulava, tímidament, un so orgànic, fred i càlid a través de l'ordinador. Feia un any i poc més d'un mes que no posava un peu al Nitsa, després de tantes nits seguides musicalment (i no) bones i no tant bones, i el retorn va ser gratificant i inesperat. Un tipus, a tenir en compte, entre Plastikman i Basic Channel. Ahir a la nit, vaig recuperar l'obscur i hermètic "Closer", de Hawtin, per travessar la ciutat en cotxe.

"TODO EL MUNDO CONTRA LA PARED/TODO EL MUNDO QUIETO Y SIN HABLAR/POR QUÉ EVADIRSE A OTROS MUNDOS AUN MÁS PEQUEÑOS/SI MIS OJOS TAMBIÉN SE CIERRAN ANTE LO REAL"

Manta Ray.

S'acosten dies de baixes temperatures i...nits fredes. "Remembranza" (The Leaf Label, 2005) de Murcof t'ajudarà a carregar més l'atmosfera d'inquietud, misteri i profunditat. Jeje. Sembla el lema d'un spot, eh! Per què no? Recoman els passatges electrònics cinematogràfics del mexicà Fernando Corona que funcionen de banda sonora que estimula la pròpia imaginació.

Ahir, de camí cap a casa, el vici que me cega cap a la música no va poder evitar, tot i tenir altres feines, que entràs a la tenda de discos. Un exercici habitual resultat de l'afició a entretenir-me remenant entre les cubetes de discos de les botigues. Però, en aquesta ocasió, sense cap objectiu de compra concret en ment -d'entre els molts que tenc. En una primera passada, els meus ulls van clavar-se a l'elefant que il·lustra el disc de The Evens. Editat el passat 2005, encara no l'havia escoltat tot i haver llegit sentides cròniques dels seu pas per la península. Ian MacKaye (Fugazi, Minor Threat i Embrace, i també amo del segell Dischord) va ser l'únic reclam que vaig necessitar per no pensar-m'ho ni un segon. Rotunda decisió! Dotze cançons de rock a curta distància, intimista i incisiu com sempre ha estat el rock punyent i militant de compromís social i polític de MacKaye. Amb la premisa de menys és més, tan sols amb la seva guitarra i veu, i la bateria i també veu d'Amy Farina (ex-The Warmers), The Evens aconsegueixen proximitat, sinceritat i sensiblitat sense additius ni adulterants. Minimalisme sentit! Ens transporten a Beat Happenining, Modern Lovers, The Feelies o Young Marble Giants. Un passat quasi esborrat que es recupera amb aquest disc. "When things should work but don't work that's the work of all these governors"

Vaig conèixer el tens i rabiós directe de Diabologum a Benicàssim (com em va escarrufar el sexual monòleg de l'angoixada al·lota de "La mamain et la putain" (França,1973) de Jean Eustache sobre un entramat de atmosferes noise, l'any 97!). Anys més tard, vaig repetir experiència: conèixer el directe d'Experience també a Benicàssim, amb el seu torbador primer disc "Aujourd'hui, Maintenant"(Lithium, 2001). Amb el seu dens segon disc "Hémisphère Gauche"(Labels, 2004) vaig repetir a Barcelona; i, ara (qui m'ho hauria dit fa anys quan els meus dies només eren per a Diabologum), demà, dissabte 14/01/2006, els tenim a Mallorca presentant el seu darrer CD-DVD de versions "Positive karaoke with a gun/Negative karaoke with a smile". No sé quina cara posaran els de Michel Cloup quan vegin com els ve de gran la Plaça Major, i més amb l'afició que hi ha aquí. Un espai tan gran o menys que ells, però massa gran i fred per disfrutar de la seva contundent proposta.

"Santa Maria da Feira" d'un dels "salvadors" cumbas dels meus darrers dies, Devendra Banhart, m'ha fet visionar, per un moments, un Albert Pla vestit de Caetano Veloso, això sí, sense la cruesa del primer, per només dir una diferència, ni tampoc la visió adulta del món del segon. Ell i Arcade Fire (els nous Strokes no importa ni citar-los, encara que hi fossin) m'han fet tancar la porta, encara amb més força -la que ells transmeten-, i deixar un espai casolà, habitual últimament, per un altre que feia poc més d'un any que no ho era (i no per falta de ganes): Titoieta Ràdio. He tornat a fer ràdio a Algaida, i tot el que de bo això comporta. Una hora de Sidecar (dissabtes de 17 a 18h al 108FM), on han sonat Sufjan Stevens, Feliu Ventura (amb entrevista inclosa), Experience i The Redsuns. Una bona volta, i no serà per les infinites autopistes de l'illa, que ens ha fet arribar ben enfora; tant que després (o sigui, ara mateix) he decidit atrevir-me a crear el meu primer blog. Jo que sé, per escriure quan tengui coses a dir o per desinflar-me un poc de tot. Primer capítol. Boa noite