Tuesday, March 17, 2009


Podria haver estat The Frankenbooties, però així sí que ja hauria estat un somni massa ajustat a la realitat. Fa mesos, els seus successors, The Zinedines, clavaven per sorpresa (sí, feia temps que no els veia en directe i no sé si ja era tradició) tres temes a Lloseta d'aquell "Gobbledegook". Crec recordar..."I'm Losing You", "Didn't Want to Tell You" i "Kill John Wayne", tres dels millors que tenien. Era just abans de veure la presentació més formal (i en un teatre!) de The Bankers. Aquell moment va torbar encara més la meva sobreexcitació (pel moment històric que representava veure un amic de petits de pegar palades de ping pong convertit en ídol de masses). N'Esteve devia tenir tretze anys i jo quinze, quan jo els inflava el cap amb The Frankenbooties o Sexy Sadie. I ara, setze anys després, en part tornen! The Frankenbooties serà un succedani. Seran The Zinedines, no sé si reconvertits integrament pel que fa a repertori amb els primers o no. El cert, però, és que no seran aquells quatre que tenien The Shadows entre cella i cella i feren aquell "Man of Mystery", que fins i tot vàrem tenir una temporada de sintonia al programa de Titoieta Ràdio (un dia hauria de fer dissabte de les capses de cintes que tenim). Sexy Sadie, en canvi, diuen que sí, que seran els originals. Quantes vegades havia demanat i desitjat poder tornar a sentir "Attitude", "Lonely Green Tongue (Fly)", "Plastic Face", "From out of This World", "Let Me Rock You", "Voodoo Sacrifice", "Come", "Lier in the Mean World"... Cançons que fins i tot en vida feia temps que havien deixat de tocar, quan el grup ja havia tocat més altes esferes. Reproduir aquesta imatge era voler tornar a una època, a un temps que ja ha passat. Un passat il·lusionant que no tornaria. Ara, i per sorpresa encara, això tornarà. Encara que sigui en part. No només he estat, per tant, l'únic resignat que ho he pogut enyorar. Serà curiós, però també estrany, reviure-ho. El millor de tot, però, serà poder veure Henteligens i Demonio Sánchez. Crec que de tots són els dos que s'han mantengut i es mantendran més intactes. Henteligens perquè sempre, amb la seva intermitència, han estat Henteligens. Demonio Sánchez perquè desaparegueren, substituïts un temps per El Japón en Los Ángeles, per no tornar mai més. Ara resusciten tots, en part. Tots és un dir perquè si hi fossin Yeldings ja rebentaríem! Només per tornar a sentir el que sentíem llavors ja val tot un món. Diuen que tendim a magnificar temps passats i que d'aquí a vint anys també veurem amb il·lusió allò què ens passa ara. Segur, però encara no ho sabem. El que sí que és cert és que aquells anys varen ser grans. Un esperat però modest moment que serà més per reviure'l com el vivíem al Malafama que no per voler que torni. Un exercici de memòria col·lectiu. Serà la celebració de tota una generació feta d'una altra pasta. Amb inquietuds. I gràcies a grups com ells i a submóns insans a dos metres sota terra com era el Malafama. Va fer-nos, també en part, tal com molts encara ara som. I és d'agrair.

Nota: Després d'escriure això, quan vaig arribar a cases vaig estar temptat de cercar els discos d'Henteligens i The Frankenbooties. Després de setze anys continuen essent cançons tan interioritzades en el seu moment que no han perdut tota força evocadora de sensacions. I quan la música aconsegueix aquesta capacitat és que ha arribat al zenit. El que sigui.

Quants moments!