Sé que cada història és un món apart. Però on hi hagi un Kevin Shields, una Bilinda Butcher (na Rossy de Palma nostra) i companyia, ja poden continuar predicant, en aquest segle XXI, gent com Pixies, The Jesus and Mary Chain, Sebadoh o, per exemple, Happy Mondays. Grups, aquests, que han tornat en aquests darrers anys i als quals els hem donat una oportunitat, que no tenguérem en el seu moment. Els dos primers amb més encert, els dos darrers amb més desgràcia. Els de Shaun Ryder: un oi! Al juny de 2008 My Bloody Valentine no només han deixat testimoni del que varen ser, sinó que han demostrat el que són. Han tornat avançats a tot. A tot i al seu temps. BRU-TAL! Assignatura pendent a la qual, com tot, un s'hi encarava amb ganes, però amb molta por. Amb por de topar-se amb la desil·lusió. Amb la susceptible certesa, a priori, d'haver anat fins a Manchester per acabar enterrant tot un mite i pegar portada a aquells residus vius de tota una època il·lusionant. Ni mite ni òsties. Han tornat més vius que mai i que ningú. Por és el que feren! Encara m'escarruf pensant en aquell You Made Me Realise abocat en un forat negre de mitja hora de renou estrepitós, pur i dur. Per després saber sortir-se'n sense un saber com. Una puta locura! Prop de dues hores d'uns My Bloody Valentine avançats, com sempre, al seu temps, al seu present. Un present amb uns coetanis que al seu costat queden absolutament ridiculitzats a no res. Ja tenien aquesta capacitat quan eren menors d'edat i després de 24 anys continuen alliçonant. Shields, més engreixat i amb més de 10 amplis i mil i un pedals. Fuzz a fons! Vaja, tota una òstia que fa mal. Per quedar sembrat i tocat! Si hagués cregut i m'hagués posat els taps (ara que van de frikis?, dèiem), tres dies després no sentiria encara psicofonies. Psiconeuròtic, estic!