Sovint sol passar. Allò esperat i previst, compleix (si ho fa); allò imprevist, sorprèn (o no). Depeche Mode varen complir amb allò que ja sabíem que complirien: els clàssics. Amb la resta, massa balada ensucrada. Però, compliren, i hi anàvem només per viure els moments que vàrem sentir amb "Never Let Me Down Again", "Enjoy the Silence", "Just Can't Get Enough", "Personal Jesus"...i fins i tot amb el seu ja nou clàssic "Precious". Només per això ja valia la pena, i abans de presenciar-ho era el mínim que demanàvem, tot i que l'escenografia i el lloc (mira la foto, by me)van ajudar bastant a crear sentits moments: 18.000 persones emocionades amb el mateix a l'hora, fent un immens mosaic de braços estirats. Aquest és un dels pocs atractius que veig a un macroconcert. Però...al que anava al principi: allò imprevist. L'endemà (i sense saber-ho) es presentava en minimal live l'autor d'un tema que hores abans m'havia cridat l'atenció des d'un vinil que girava en un plat en una tenda de discos de Barcelona. Va ser per la subtilesa, les estructures i la precisió del techno que factura Sleeparchive, àlies d'Stephan Metzger. Quatre ep´s ("Elephant Island ep" i "Recycle ep", del 2004, i "Research ep" i "Infrared Glow", del 2005 ) en el seu propi segell i remescles per a Regis i Monolake l'han convertit en un dels noms de l'electrònica actual. Un, aparentment introvertit, alemany que amb les seves ulleres i cigarret en mà manipulava, tímidament, un so orgànic, fred i càlid a través de l'ordinador. Feia un any i poc més d'un mes que no posava un peu al Nitsa, després de tantes nits seguides musicalment (i no) bones i no tant bones, i el retorn va ser gratificant i inesperat. Un tipus, a tenir en compte, entre Plastikman i Basic Channel. Ahir a la nit, vaig recuperar l'obscur i hermètic "Closer", de Hawtin, per travessar la ciutat en cotxe.