D'homes de les neus, de xotets, de pollets, de chihuahuas,... He sentit de tot. Demà a Papagayo comença un gran cap de setmana!

Un altre "Glider" estremidor. Sense paraules per a The Sight Below.

Això ja no és un regal. És tot un premi! Aquest dimarts 17, hores abans del concert, Matt Elliot a Ona Mallorca. L'entrevist. I no per telèfon. Ve a Font i Monteros, 21. A les 13.30 hores. Qui m'ho hauria dit quan sempre escoltava aquell "Gone".

Nou triple!

CREPUSCLAN

PAPAGAYOS

MAMAGAYO

Què gran que ets, Gerard! I què gros serà!

Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear
Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear

Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Si!

Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear
Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear

Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
fetiche particular
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da

Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Si, quiero ser como Joe Crepúsculo
Quiero ser Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Quiero ser como Joe Crepúsculo
Solo quiero triunfar
llevar jersey de rombos
y tarantulear

Fins ahir no havia tengut ocasió d'escoltar "Merriweather Post Pavilion". Perquè som així de descuidat. Animal Collective són brutals, perquè la seva manera de fer cançons ho és. Abans ens ficaven de peus en una bacanal. Ara, en una rave lisèrgica. Abans eren terrenals; ara estratosfèrics. Abans eren cavernícoles; ara de festival, festival. I és que ja ens ho varen deixar clar en el Primavera Sound. I així ha estat. És un disc fantàstic perquè, a banda de ser-ho, està ple de fantasia. Un món viscós i molsut, ple de nanets, gnoms i elfs. Me sap greu dir-ho amb aquesta ridícula ampul·lositat literària, però és així. Alguns diuen que aquesta nova aventura és una repetició de "Strawberry Jam". Jo no li veig tant. Pens que també té molt de "Feels". Sobretot en les atmosferes que aconsegueix recrear. És els dos móns en un, però amb un so més populista, no tan imprevisble, i més comú. Això sí, contràriament, aquí es fa evident que la matèria orgànica és feta de pura electrònica, maquinetes i botonets, fins i tot aparentment, cosa que amb els anteriors no ho semblava. No són un grup fàcil, ni comú; tot el contrari. Però aquest, per ara, és el seu disc més fàcil, més digerible a la primera, en què ja no sonen nous i en què no hi ha tants submóns per descobrir progressivament a cada nova escolta. Tot és més directe. Afecta, supòs, que ja ens els coneixem bé. No ens sonen nous; però, això sí, ens sonen a ells mateixos, i també (per primera vegada de manera evident) a altres coses ("Summertime Clothes": Primal Scream?), i perdem la relativització. Però no hauria de ser així. Arriben, fins i tot, a sonar-nos ecos a techno industrial. És un gran disc i són grans. "My Girls", "Brother Sport" o la més que sobrexcitant "Bluish". Des de fa 18 hores és el meu disc del dia, potser fins que vagi a Correus a cercar un nou paquet.

I...sí! Un papagayo fuscia parathi!

Un dels meus regals de reis d'enguany! Gràcies, Joan!
"Howling Songs" és emocionant i torna a fer mal. I en farà, un dimarts qualsevol, a Palma.

Un altre disc de 2008 que tendrà, intuesc, llarga vida també en el 2009, almanco per mi. M'exciten aquests abruptes, però alhora melosos, canvis de ritme. Aquestes brutes melodies i cants de tucà amollats entre tanta fauna i flora. Uns deixebles d'Animal Collective, diuen, però directes al gra. Intuïtius, bruts i immediats, sense elitismes. Com noltros. Ave, Abe Vigoda! Ave, Papagayo!

Steven Ellison, enlluernat com una ratapinyada! Li veig ànima, a "L.A"... i un nou doble E.P. que no me puc aturar de devorar!

Què putes! Millors que El Guincho (va dir a en Panxo vols que et punxi amb un punxó, en Panxo va dir a El Guincho punxem però a la panxa no!). Aquest divendres a L'Altaveu

"Es mejor que la muerte del amigo o del pariente nos atrape mientras nuestros ojos se llenan de palabras abiertas al infinito.[...] Laboa tenía cansada la voz, y el mar jugaba con ella, trayéndosela y llevándosela. La lluvia de hoy tiene algo de él, moja sin pretenderlo. [...] Hay voces que se van y voces que siempre están viniendo, como lejanos ecos. La de Laboa se asemejaba al sonido de las botas de un hada de cristal bailando sobre un tronco húmedo. Algo de lluvia, de paraje anegado tenía, algo de fuente que mana, de río que sangra y se deja llevar hacia un delta desconocido, pero cercano. Algo de bosque, también; a veces parecía que todo un Irati se deslizara por su dúctil garganta". Felipe Juaristi, a El País.

Come: una altra assignatura pendent, superada amb matrícula d'honor.

El desè aniversari del Tanned Tin serà recordat, sens dubte, pel tarannà d'una gran fera: Thalia Zedek, i per Come, per extensió. Per Zedek però també pels agudíssims Deer Tick i el seu gloriós i coral instant que van aconseguir entonant “La Bamba”; amb tot un auditori embogit gaudint-los. Comencem pel titular: Zedek, la gran dona que va tenir els dos grans moments del festival, que ara mereix encara més la meva admiració. Cada vegada que un la veu damunt d'un escenari va sumant més motius. La seva força i duresa s'imposa com un monstre sortit de les cavernes. Tensió i visceralitat; domini absolut de la caixa escènica. Passió i experiència que també va descarregar-se en el que va ser l'exhumació de Come. Com no, el moment més esperat. Amb el grossor del seu set list dedicat a “Liars and Prayers”, el seu rock va sonar una mica més serè, una mica més airejat, gràcies als matisos folk que li dóna el violí. Amb el seu company de tota la vida Chris Brokaw, desenterrant les tortuositats d’abans, es va enfundar en una pell encara més grisa, de tacte més rugós i aspre, en la històrica i única retrobada de Come de tan sol una mica més d'una hora. El seu blues rockós i dolorós, de guitarres afilades, va tornar a obrir ferida, tant o més que en els anys que van estar junts. Van sonar com si mai no haguessin deixat de fer-ho. Com si mai no haguessin baixat de l'escenari. Van sonar furiosos i aclaparadors, deixant-nos sense alè a tots. Un d'aquests miracles per al qual a un li faltarien sempre paraules. I el que encara és més d'agrair: van pujar a l'escenari, van deixar atònit al personal amb tan sols un exercici de senzillesa i humilitat i es van tornar a baixar sense més pretensions. Quan Chris anava a despenjar-se la guitarra, Thalia el va mirar de reüll, va envestir amb la seva guitarra i el va fer quedar com una pedra, regalant-nos una darrera cançó. Així ho van brodar. És una “jefa”. I encantadora quan me va demanar: your name?

Altres assignatures pendents. Una que ja ha passat l'aprovat -i això que segons comentaven pareixia que seria de molt deficient...- és Evan Dando. Indisciplinat, gens rigorós i destartelat, a Lloseta va aconseguir transmetre aquella essència propia del rock alternatiu dels 90; avui en dia poc habitual i únicament existent en molt pocs. Del tot despreocupat va ser com si ens oferís un dels seus assajos -que diuen i que ell diu que no fa. Talment com si es tractàs d'un vespre qualsevol en el seu local d'assaig. Una actuació que s'allunyà de l'actual concepte d'espectacle o de concert. Un concepte que ha pres totalment el relleu a les maneres de fer d'abans. Ara tot està calculat, mil·limetrat. Tothom vol anar a un concert i sentir que soni perfecte i, fins i tot, amb elements extramusicals. Uns concerts, ara, que són del tot previsibles i allunyats de tota improvisació i de la inspiració que el moment, el lloc i l'estat anímic puguin inspirar. Inspirat, Evan Dando, precisamet no hi estava. Animat i animós, tampoc. Evan Dando no és perfecte, com ningú. La perfecció dista de la humanitat, i d'això precisament -d'humanitat sobre l'escenari, Evan Dando no es queda curt. Continua essent aquell al·lotot que fa anys va liderar l'escena del pop americà. I continua predicant l'exemple. Tot i que les seves harmonies pop sonen perfectes en disc; en directe la feblesa el mostra absolutament amateur. I això s'agraeix avui en dia. I s'agraeix la seva actitud i aptitud punk.

I l'altra, encara pendent: Come. Fa anys quasi varen arribar a trepitjar Mallorca. Ni aquí ni enlloc els vaig arribar a veure. En dues setmanes, torn al Tanned Tin, però no a Cantàbria, sinó a Castelló. No serà peix, sinó arrosset. I segur que molt bo, com ells.

Na Magda i jo hem acabat essent freaks avorrits de la vida! Un bon moc duiem. Dits enrampats i ulls vidriosos com a plats! Això és el que va donar de sí la Fira del Disc, aquest passat cap de setmana. Això i aquesta fabulosa portada en vinil. The Beach Boys i...Depeche Mode, Felt, Peter Gabriel, Talking Heads, The Chameleons, Fugazi i...uns Liars que...han resultat ser italians, de Brescia. Sempre ho veureu! Segur, però, que m'encantaran! Prince, Sam Cooke, Buddy Holly, tropicalismes diversos o Adam and the Ants ho he deixat per a l'any que ve, que les cubetes ja ens saluden i ens esperaran. I perquè ella me va prendre el den Pere Tàpies fent footing. En temps de crisi (diuen), m'encanta l'euro!

Provoca la puresa blanca del vinil.

Avui: Boris!

Sé que cada història és un món apart. Però on hi hagi un Kevin Shields, una Bilinda Butcher (na Rossy de Palma nostra) i companyia, ja poden continuar predicant, en aquest segle XXI, gent com Pixies, The Jesus and Mary Chain, Sebadoh o, per exemple, Happy Mondays. Grups, aquests, que han tornat en aquests darrers anys i als quals els hem donat una oportunitat, que no tenguérem en el seu moment. Els dos primers amb més encert, els dos darrers amb més desgràcia. Els de Shaun Ryder: un oi! Al juny de 2008 My Bloody Valentine no només han deixat testimoni del que varen ser, sinó que han demostrat el que són. Han tornat avançats a tot. A tot i al seu temps. BRU-TAL! Assignatura pendent a la qual, com tot, un s'hi encarava amb ganes, però amb molta por. Amb por de topar-se amb la desil·lusió. Amb la susceptible certesa, a priori, d'haver anat fins a Manchester per acabar enterrant tot un mite i pegar portada a aquells residus vius de tota una època il·lusionant. Ni mite ni òsties. Han tornat més vius que mai i que ningú. Por és el que feren! Encara m'escarruf pensant en aquell You Made Me Realise abocat en un forat negre de mitja hora de renou estrepitós, pur i dur. Per després saber sortir-se'n sense un saber com. Una puta locura! Prop de dues hores d'uns My Bloody Valentine avançats, com sempre, al seu temps, al seu present. Un present amb uns coetanis que al seu costat queden absolutament ridiculitzats a no res. Ja tenien aquesta capacitat quan eren menors d'edat i després de 24 anys continuen alliçonant. Shields, més engreixat i amb més de 10 amplis i mil i un pedals. Fuzz a fons! Vaja, tota una òstia que fa mal. Per quedar sembrat i tocat! Si hagués cregut i m'hagués posat els taps (ara que van de frikis?, dèiem), tres dies després no sentiria encara psicofonies. Psiconeuròtic, estic!