Fins ahir no havia tengut ocasió d'escoltar "Merriweather Post Pavilion". Perquè som així de descuidat. Animal Collective són brutals, perquè la seva manera de fer cançons ho és. Abans ens ficaven de peus en una bacanal. Ara, en una rave lisèrgica. Abans eren terrenals; ara estratosfèrics. Abans eren cavernícoles; ara de festival, festival. I és que ja ens ho varen deixar clar en el Primavera Sound. I així ha estat. És un disc fantàstic perquè, a banda de ser-ho, està ple de fantasia. Un món viscós i molsut, ple de nanets, gnoms i elfs. Me sap greu dir-ho amb aquesta ridícula ampul·lositat literària, però és així. Alguns diuen que aquesta nova aventura és una repetició de "Strawberry Jam". Jo no li veig tant. Pens que també té molt de "Feels". Sobretot en les atmosferes que aconsegueix recrear. És els dos móns en un, però amb un so més populista, no tan imprevisble, i més comú. Això sí, contràriament, aquí es fa evident que la matèria orgànica és feta de pura electrònica, maquinetes i botonets, fins i tot aparentment, cosa que amb els anteriors no ho semblava. No són un grup fàcil, ni comú; tot el contrari. Però aquest, per ara, és el seu disc més fàcil, més digerible a la primera, en què ja no sonen nous i en què no hi ha tants submóns per descobrir progressivament a cada nova escolta. Tot és més directe. Afecta, supòs, que ja ens els coneixem bé. No ens sonen nous; però, això sí, ens sonen a ells mateixos, i també (per primera vegada de manera evident) a altres coses ("Summertime Clothes": Primal Scream?), i perdem la relativització. Però no hauria de ser així. Arriben, fins i tot, a sonar-nos ecos a techno industrial. És un gran disc i són grans. "My Girls", "Brother Sport" o la més que sobrexcitant "Bluish". Des de fa 18 hores és el meu disc del dia, potser fins que vagi a Correus a cercar un nou paquet.

I...sí! Un papagayo fuscia parathi!