Come: una altra assignatura pendent, superada amb matrícula d'honor.

El desè aniversari del Tanned Tin serà recordat, sens dubte, pel tarannà d'una gran fera: Thalia Zedek, i per Come, per extensió. Per Zedek però també pels agudíssims Deer Tick i el seu gloriós i coral instant que van aconseguir entonant “La Bamba”; amb tot un auditori embogit gaudint-los. Comencem pel titular: Zedek, la gran dona que va tenir els dos grans moments del festival, que ara mereix encara més la meva admiració. Cada vegada que un la veu damunt d'un escenari va sumant més motius. La seva força i duresa s'imposa com un monstre sortit de les cavernes. Tensió i visceralitat; domini absolut de la caixa escènica. Passió i experiència que també va descarregar-se en el que va ser l'exhumació de Come. Com no, el moment més esperat. Amb el grossor del seu set list dedicat a “Liars and Prayers”, el seu rock va sonar una mica més serè, una mica més airejat, gràcies als matisos folk que li dóna el violí. Amb el seu company de tota la vida Chris Brokaw, desenterrant les tortuositats d’abans, es va enfundar en una pell encara més grisa, de tacte més rugós i aspre, en la històrica i única retrobada de Come de tan sol una mica més d'una hora. El seu blues rockós i dolorós, de guitarres afilades, va tornar a obrir ferida, tant o més que en els anys que van estar junts. Van sonar com si mai no haguessin deixat de fer-ho. Com si mai no haguessin baixat de l'escenari. Van sonar furiosos i aclaparadors, deixant-nos sense alè a tots. Un d'aquests miracles per al qual a un li faltarien sempre paraules. I el que encara és més d'agrair: van pujar a l'escenari, van deixar atònit al personal amb tan sols un exercici de senzillesa i humilitat i es van tornar a baixar sense més pretensions. Quan Chris anava a despenjar-se la guitarra, Thalia el va mirar de reüll, va envestir amb la seva guitarra i el va fer quedar com una pedra, regalant-nos una darrera cançó. Així ho van brodar. És una “jefa”. I encantadora quan me va demanar: your name?