Altres assignatures pendents. Una que ja ha passat l'aprovat -i això que segons comentaven pareixia que seria de molt deficient...- és Evan Dando. Indisciplinat, gens rigorós i destartelat, a Lloseta va aconseguir transmetre aquella essència propia del rock alternatiu dels 90; avui en dia poc habitual i únicament existent en molt pocs. Del tot despreocupat va ser com si ens oferís un dels seus assajos -que diuen i que ell diu que no fa. Talment com si es tractàs d'un vespre qualsevol en el seu local d'assaig. Una actuació que s'allunyà de l'actual concepte d'espectacle o de concert. Un concepte que ha pres totalment el relleu a les maneres de fer d'abans. Ara tot està calculat, mil·limetrat. Tothom vol anar a un concert i sentir que soni perfecte i, fins i tot, amb elements extramusicals. Uns concerts, ara, que són del tot previsibles i allunyats de tota improvisació i de la inspiració que el moment, el lloc i l'estat anímic puguin inspirar. Inspirat, Evan Dando, precisamet no hi estava. Animat i animós, tampoc. Evan Dando no és perfecte, com ningú. La perfecció dista de la humanitat, i d'això precisament -d'humanitat sobre l'escenari, Evan Dando no es queda curt. Continua essent aquell al·lotot que fa anys va liderar l'escena del pop americà. I continua predicant l'exemple. Tot i que les seves harmonies pop sonen perfectes en disc; en directe la feblesa el mostra absolutament amateur. I això s'agraeix avui en dia. I s'agraeix la seva actitud i aptitud punk.

I l'altra, encara pendent: Come. Fa anys quasi varen arribar a trepitjar Mallorca. Ni aquí ni enlloc els vaig arribar a veure. En dues setmanes, torn al Tanned Tin, però no a Cantàbria, sinó a Castelló. No serà peix, sinó arrosset. I segur que molt bo, com ells.