Vetllada difícil, la d'ahir al Teatre Xesc Forteza. El públic tenia una idea més que mínima d'allò que veuria, i és va topar amb un Marc Ribot que no se va ajustar gens a un concepte més o menys estàndard de concert. La seva única actuació a l'estat espanyol va ser més un exercici d'improvisació i de procés en creació autocomplaent que no el concert que s'esperava. Alguns se'l varen escoltar i mirar amb cert recel, altres estranyats, i altres decebuts del que s'hi van trobar. Això sí, reaccions, en va provocar. I ell va semblar no immutar-se gaire del cop d'efecte que va provocar a la gent, més que res perquè sobretot va estar més a prop d'aquell amic que quan el visites a casa s'entretén i t'entretén a improvisar acords i arpegis amb la guitarra sense cap pretensió més. Però, amb una petita diferència: ell no és tan pròxim com un amic, ni tampoc tan menor, interpretativament i artísticament parlant. No va ser fins que va obrir la boca per iniciar una peça amb la sentència d'"I found the love that I need" -havíem sobrepassat la primera mitja hora- que el format tan curiós d'actuació va començar a agafar una mica més de forma definida i el públic se'l va prendre més seriosament, però tampoc no gaire més. L'amor havia començat a fluir millor. Tot i que això, a l'artista, poc l'importava. La seva actitud va ser d'entretenir-se i d'autocomplaença, això sí, sense deixar de complaure'ns també a alguns en certs moments. El concepte de cançó va començar a perfilar-se i definir-se més, i va ser a partir d'aquí quan vàrem poder sentir fragments de tortuosos acords extremadament inquietants i preciosos. Els millors, els esquizofrènics acords greus que sentírem. Havia començat amb dues reinterpretacions de John Zorn i, pràcticament, va rematar l'actuació amb un blues, que s'hauria viscut millor en l'atmosfera d'un Blues Ville. La idea prèvia que es tenia de Marc Ribot era seriosa, i vist el que es va sentir entre el públic, la seva presentació va resultar ser, per a la immensa majoria, una anècdota per oblidar o recordar. Les reaccions immediates de satisfacció van escassejar, i els pocs efectes que hi va haver entre el públic van esdevenir-se quan va acompanyar els arpegis arrítmics, accelerats i repetitius amb l'explosió de globus, que va despertar a més d'un de l'ensopiment i l'absoluta incomprensió del que veia i sentia. Això, i el xisclar dels dits ensalivats sobre la fusta de la seva guitarra, va provocar un tímid riure entre els assistents, sorprès de la freakada i com a única via de sortida de l'estat d'estupefacció. Un teatre sempre ha estat un espai més o menys respectable. Ahir, el pati de butaques va semblar més unes rambles que altra cosa. Mai havia vist tant de trànsit. Trànsit humà que no va esperar ni als primers deu minuts d'actuació per anar augmentant a mesura que passaven els minuts i que aprofitava -si en sabia- els buits entre cada peça per perpetrar-se i escapar-se cap a la sortida. Els pocs aplaudiments, tímids i mal encaixats, que hi va haver durant la nit no varen saber trobar un forat entre les interpretacions del guitarrista, i és que a vegades no se sabia bé per on l'havies d'agafar. Destriar si allò formava part de la interpretació o si era un moment per afinar les cordes era tasca difícil. Per bé o per malament, indiferència no en va causar. Potser perquè sigui ell que se li perdoni el format amb què ens va visitar, però ningú no ens llevarà alguns bons moments interpretatius.