Sunday, March 12, 2006

Vetllada difícil, la d'ahir al Teatre Xesc Forteza. El públic tenia una idea més que mínima d'allò que veuria, i és va topar amb un Marc Ribot que no se va ajustar gens a un concepte més o menys estàndard de concert. La seva única actuació a l'estat espanyol va ser més un exercici d'improvisació i de procés en creació autocomplaent que no el concert que s'esperava. Alguns se'l varen escoltar i mirar amb cert recel, altres estranyats, i altres decebuts del que s'hi van trobar. Això sí, reaccions, en va provocar. I ell va semblar no immutar-se gaire del cop d'efecte que va provocar a la gent, més que res perquè sobretot va estar més a prop d'aquell amic que quan el visites a casa s'entretén i t'entretén a improvisar acords i arpegis amb la guitarra sense cap pretensió més. Però, amb una petita diferència: ell no és tan pròxim com un amic, ni tampoc tan menor, interpretativament i artísticament parlant. No va ser fins que va obrir la boca per iniciar una peça amb la sentència d'"I found the love that I need" -havíem sobrepassat la primera mitja hora- que el format tan curiós d'actuació va començar a agafar una mica més de forma definida i el públic se'l va prendre més seriosament, però tampoc no gaire més. L'amor havia començat a fluir millor. Tot i que això, a l'artista, poc l'importava. La seva actitud va ser d'entretenir-se i d'autocomplaença, això sí, sense deixar de complaure'ns també a alguns en certs moments. El concepte de cançó va començar a perfilar-se i definir-se més, i va ser a partir d'aquí quan vàrem poder sentir fragments de tortuosos acords extremadament inquietants i preciosos. Els millors, els esquizofrènics acords greus que sentírem. Havia començat amb dues reinterpretacions de John Zorn i, pràcticament, va rematar l'actuació amb un blues, que s'hauria viscut millor en l'atmosfera d'un Blues Ville. La idea prèvia que es tenia de Marc Ribot era seriosa, i vist el que es va sentir entre el públic, la seva presentació va resultar ser, per a la immensa majoria, una anècdota per oblidar o recordar. Les reaccions immediates de satisfacció van escassejar, i els pocs efectes que hi va haver entre el públic van esdevenir-se quan va acompanyar els arpegis arrítmics, accelerats i repetitius amb l'explosió de globus, que va despertar a més d'un de l'ensopiment i l'absoluta incomprensió del que veia i sentia. Això, i el xisclar dels dits ensalivats sobre la fusta de la seva guitarra, va provocar un tímid riure entre els assistents, sorprès de la freakada i com a única via de sortida de l'estat d'estupefacció. Un teatre sempre ha estat un espai més o menys respectable. Ahir, el pati de butaques va semblar més unes rambles que altra cosa. Mai havia vist tant de trànsit. Trànsit humà que no va esperar ni als primers deu minuts d'actuació per anar augmentant a mesura que passaven els minuts i que aprofitava -si en sabia- els buits entre cada peça per perpetrar-se i escapar-se cap a la sortida. Els pocs aplaudiments, tímids i mal encaixats, que hi va haver durant la nit no varen saber trobar un forat entre les interpretacions del guitarrista, i és que a vegades no se sabia bé per on l'havies d'agafar. Destriar si allò formava part de la interpretació o si era un moment per afinar les cordes era tasca difícil. Per bé o per malament, indiferència no en va causar. Potser perquè sigui ell que se li perdoni el format amb què ens va visitar, però ningú no ens llevarà alguns bons moments interpretatius.

2 comments:

Anonymous said...

Yo tambien estuve en el concierto de Marc Ribot,y la verdad,salí bastante decepcionado,se ve que lo de ser el guitarrita de Tom Waits y compañia le va bastante bien,si ese concierto hubiese sido gratuito,la gente se va a los cinco minutos,pero ya que habiamos pagado,hubo momentos en los que cogia algo de coherencia,a veces me parecia la b.s.o de "Acordes y desacuerdos" pero en general bluff..


http://djencrisis.blogspot.com/

Celestí Oliver said...

m'ha fet gràcia que algú fes un comentari! Ets el primer, tio! Idò jo no havia pagat i no vaig partir als cinc minuts. De fet no vaig partir. M'agrada donar oportunitats i per part meva en va tenir, i mira que no havia d'amortitzar els 18 euros. segurament si els has d'amortitzar, cerques punts de coherència com dius, això segur. Està clar que la seva popularitat i les expectatives del públic venien per ser el guitarrista de gent com Tom Waits, i està clar que no va estar a l'altura d'allò que creiem que veuríem. M'ha agradat com ho has definit, com la bso d'"Acordes y desacuerdos": seria un bon titular que faria justícia al concert. El conjunt va ser molt desequilibrat, però hi va haver moments interpretatius bons. Altres moments no valien ni un duro.