Friday, May 26, 2006

Som conscient que ja ha passat quasi bé un mes del concert de Manta Ray a Lloseta, però no ha estat fins aquesta setmana que ho he escrit per aportar la meva col·laboració a una crítica sobre el festival Alternatilla que sortirà al pròxim número de l'edició a Balears de Mondosonoro. I... com que vaig de cul i no tenc temps per escriure res de res (aquí, eh!, perquè d'escriure estic més que fart!) he decidit penjar-ho com a mostra que continuu viu.

Per cert, avui vespre Bellrays! Dimarts, Elliot Brood (que ens deixi caos el death country!!!) i... sobretot, que arribi dijous... I'm from Barcelona!!!
nananananananana
I'm gonna sing this song with all of my friends
and we're from Barcelona
Love is a feeling that we don't understand
but we're gonna give it to ya
nananananananana



Des de l’Ep “Escuezme!” (Subterfuge, 94), Manta Ray han sabut avançar amb intel·ligència pas a pas i inventar-se constantment. Enrere deixen una actitud més domesticada. Crus, fibrosos, orgànics i viscerals, ara s’aixequen com a torres d’electricitat amenaçadores. Rock matemàtic (“No Avant-Garde (Elektronik)”) i cerebral (“Don’t Push Me”, que passa de ser la simple intro del disc a guanyar-se un lloc entre les millors en directe), electricitat abrasadora i ritmes obsessius (“Estratexa”, “Qué Niño Soy”), urgència (“Mi Dios Mentira”), paisatges més lluminosos en expansió (“Cartografies”) i desoladors (“Rosa Parks”, “Añada”), guitarres post-hardcore afilades (“Todo Puede Cambiar”, “No Tropieces”) i experiments encara en evolució que després d’anys de mutar tenen més vida que mai (“OF King”). Suor i nervi, en una nit on s’hi deixaren la pell i sortiren amb el cap ben alt –i puny alçat- entonant l’“I Fought The Law” de The Clash. No perden el pols combatiu. El romanticisme ferit de fa anys deixa al descobert una ferida incisiva i oberta. Com han crescut! Això sí que és rock esquelètic que cou!

2 comments:

joan said...

meam si és veritat que escrius més sovint, encara que sigui per publicar aquí el que surti al mondo o a altres mitjans!
només un apunt/bescollada al teu excel.lent repàs sobre manta ray: i fought the law és den bobby fuller, que era un gran home i té una història molt tràgica.

Celestí Oliver said...

Ups! No en tenia ni idea! Tota una vida pensant que era de Strummer. Fes-li un "santitos"!!!