mOMents oBliCs

2009-10-12T09:40:00.000-07:00

Ja som en aquella època agraïda en què comences -o en teoria has de començar- amb les piles renovades. A mi, però, m'ha costat. Les tenia un poc rovellades. De la darrera actualització, crec, que no mirava el meu blog. Novetats? Qualcuna: torn a tenir programa de música després de L'Hora dels Desemparats de Ràdio Ciutat Vella de Barcelona d'ara ¿deu fer 6 anys?. Ara din cada dia després d'escurar els plats de Bufet Lliure. Avui he recordat en Josetxo Anitua i els seus enyorats Cancer Moon, i no sé per què he recordat aquest blog; el meu. Aviat, potser, Bufet Lliure en tendrà un. Si ens dóna de menjar, sí. Aquesta és la sisena setmana del nou curs. Ja tocava posar-m'hi.

2009-08-21T03:11:00.000-07:00

Ja està aquí, ja arriba l'Arale tinquitinquitinquitin... tiquitiquitictenten...tinquitinquitin gatxan...
OH! QUÈ BÉ!!!!

2009-05-12T01:24:00.000-07:00

Trident 666
Allò que crèiem (o creia) impossible, ha estat possible! Qui ho havia de dir: primer per Malafama; després per Papagayo. I serà, diuen, la segona i darrera oportunitat. Torna el Demonio Sánchez per tornar-se'n. Divendres passat ja va ser com una aparició que Punto y Coma punxassin aquell EP de La Parturienta on hi havia també Digital Terror o Henteligens. I el tenien nou de trinca!

2009-04-30T11:09:00.000-07:00

A la fi aquí!

2009-04-16T08:02:00.000-07:00

Eduardo Micolor

Xipita contraataca

2009-03-26T09:45:00.000-07:00

contraatac!

2009-03-17T11:02:00.000-07:00

Podria haver estat The Frankenbooties, però així sí que ja hauria estat un somni massa ajustat a la realitat. Fa mesos, els seus successors, The Zinedines, clavaven per sorpresa (sí, feia temps que no els veia en directe i no sé si ja era tradició) tres temes a Lloseta d'aquell "Gobbledegook". Crec recordar..."I'm Losing You", "Didn't Want to Tell You" i "Kill John Wayne", tres dels millors que tenien. Era just abans de veure la presentació més formal (i en un teatre!) de The Bankers. Aquell moment va torbar encara més la meva sobreexcitació (pel moment històric que representava veure un amic de petits de pegar palades de ping pong convertit en ídol de masses). N'Esteve devia tenir tretze anys i jo quinze, quan jo els inflava el cap amb The Frankenbooties o Sexy Sadie. I ara, setze anys després, en part tornen! The Frankenbooties serà un succedani. Seran The Zinedines, no sé si reconvertits integrament pel que fa a repertori amb els primers o no. El cert, però, és que no seran aquells quatre que tenien The Shadows entre cella i cella i feren aquell "Man of Mystery", que fins i tot vàrem tenir una temporada de sintonia al programa de Titoieta Ràdio (un dia hauria de fer dissabte de les capses de cintes que tenim). Sexy Sadie, en canvi, diuen que sí, que seran els originals. Quantes vegades havia demanat i desitjat poder tornar a sentir "Attitude", "Lonely Green Tongue (Fly)", "Plastic Face", "From out of This World", "Let Me Rock You", "Voodoo Sacrifice", "Come", "Lier in the Mean World"... Cançons que fins i tot en vida feia temps que havien deixat de tocar, quan el grup ja havia tocat més altes esferes. Reproduir aquesta imatge era voler tornar a una època, a un temps que ja ha passat. Un passat il·lusionant que no tornaria. Ara, i per sorpresa encara, això tornarà. Encara que sigui en part. No només he estat, per tant, l'únic resignat que ho he pogut enyorar. Serà curiós, però també estrany, reviure-ho. El millor de tot, però, serà poder veure Henteligens i Demonio Sánchez. Crec que de tots són els dos que s'han mantengut i es mantendran més intactes. Henteligens perquè sempre, amb la seva intermitència, han estat Henteligens. Demonio Sánchez perquè desaparegueren, substituïts un temps per El Japón en Los Ángeles, per no tornar mai més. Ara resusciten tots, en part. Tots és un dir perquè si hi fossin Yeldings ja rebentaríem! Només per tornar a sentir el que sentíem llavors ja val tot un món. Diuen que tendim a magnificar temps passats i que d'aquí a vint anys també veurem amb il·lusió allò què ens passa ara. Segur, però encara no ho sabem. El que sí que és cert és que aquells anys varen ser grans. Un esperat però modest moment que serà més per reviure'l com el vivíem al Malafama que no per voler que torni. Un exercici de memòria col·lectiu. Serà la celebració de tota una generació feta d'una altra pasta. Amb inquietuds. I gràcies a grups com ells i a submóns insans a dos metres sota terra com era el Malafama. Va fer-nos, també en part, tal com molts encara ara som. I és d'agrair.

Nota: Després d'escriure això, quan vaig arribar a cases vaig estar temptat de cercar els discos d'Henteligens i The Frankenbooties. Després de setze anys continuen essent cançons tan interioritzades en el seu moment que no han perdut tota força evocadora de sensacions. I quan la música aconsegueix aquesta capacitat és que ha arribat al zenit. El que sigui.

Quants moments!

2009-03-12T10:40:00.000-07:00

Diumenge 17 de maig! Visca els diumenges!

2009-03-10T12:57:00.000-07:00

Tremendu! A Primavera Sound o a Alternatilla!

2009-03-04T05:23:00.000-08:00

2009-02-26T09:14:00.000-08:00

D'homes de les neus, de xotets, de pollets, de chihuahuas,... He sentit de tot. Demà a Papagayo comença un gran cap de setmana!

2009-02-19T10:14:00.000-08:00

Un altre "Glider" estremidor. Sense paraules per a The Sight Below.

2009-02-16T12:00:00.000-08:00

Això ja no és un regal. És tot un premi! Aquest dimarts 17, hores abans del concert, Matt Elliot a Ona Mallorca. L'entrevist. I no per telèfon. Ve a Font i Monteros, 21. A les 13.30 hores. Qui m'ho hauria dit quan sempre escoltava aquell "Gone".

2009-02-09T09:01:00.000-08:00

Nou triple!

2009-01-29T02:49:00.000-08:00

CREPUSCLAN

PAPAGAYOS

MAMAGAYO

2009-01-13T08:53:00.000-08:00

Què gran que ets, Gerard! I què gros serà!

Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear
Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear

Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Si!

Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear
Quiero ser como Joe Crepúsculo
yo quiero triunfar
quiero ser como Joe Crepúsculo
y cacarear

Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da
Su jersey de rombos sera para ti
fetiche particular
Su jersey de rombos sera para ti
o para mi, que mas da

Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Si, quiero ser como Joe Crepúsculo
Quiero ser Joe Crepúsculo
Yo quiero ser como Joe Crepúsculo
Quiero ser como Joe Crepúsculo
Solo quiero triunfar
llevar jersey de rombos
y tarantulear

2009-01-09T05:16:00.000-08:00

Fins ahir no havia tengut ocasió d'escoltar "Merriweather Post Pavilion". Perquè som així de descuidat. Animal Collective són brutals, perquè la seva manera de fer cançons ho és. Abans ens ficaven de peus en una bacanal. Ara, en una rave lisèrgica. Abans eren terrenals; ara estratosfèrics. Abans eren cavernícoles; ara de festival, festival. I és que ja ens ho varen deixar clar en el Primavera Sound. I així ha estat. És un disc fantàstic perquè, a banda de ser-ho, està ple de fantasia. Un món viscós i molsut, ple de nanets, gnoms i elfs. Me sap greu dir-ho amb aquesta ridícula ampul·lositat literària, però és així. Alguns diuen que aquesta nova aventura és una repetició de "Strawberry Jam". Jo no li veig tant. Pens que també té molt de "Feels". Sobretot en les atmosferes que aconsegueix recrear. És els dos móns en un, però amb un so més populista, no tan imprevisble, i més comú. Això sí, contràriament, aquí es fa evident que la matèria orgànica és feta de pura electrònica, maquinetes i botonets, fins i tot aparentment, cosa que amb els anteriors no ho semblava. No són un grup fàcil, ni comú; tot el contrari. Però aquest, per ara, és el seu disc més fàcil, més digerible a la primera, en què ja no sonen nous i en què no hi ha tants submóns per descobrir progressivament a cada nova escolta. Tot és més directe. Afecta, supòs, que ja ens els coneixem bé. No ens sonen nous; però, això sí, ens sonen a ells mateixos, i també (per primera vegada de manera evident) a altres coses ("Summertime Clothes": Primal Scream?), i perdem la relativització. Però no hauria de ser així. Arriben, fins i tot, a sonar-nos ecos a techno industrial. És un gran disc i són grans. "My Girls", "Brother Sport" o la més que sobrexcitant "Bluish". Des de fa 18 hores és el meu disc del dia, potser fins que vagi a Correus a cercar un nou paquet.

I...sí! Un papagayo fuscia parathi!

2009-01-05T04:41:00.000-08:00

Un dels meus regals de reis d'enguany! Gràcies, Joan!
"Howling Songs" és emocionant i torna a fer mal. I en farà, un dimarts qualsevol, a Palma.

2008-12-30T09:20:00.000-08:00

Un altre disc de 2008 que tendrà, intuesc, llarga vida també en el 2009, almanco per mi. M'exciten aquests abruptes, però alhora melosos, canvis de ritme. Aquestes brutes melodies i cants de tucà amollats entre tanta fauna i flora. Uns deixebles d'Animal Collective, diuen, però directes al gra. Intuïtius, bruts i immediats, sense elitismes. Com noltros. Ave, Abe Vigoda! Ave, Papagayo!

2008-12-22T12:24:00.000-08:00

Steven Ellison, enlluernat com una ratapinyada! Li veig ànima, a "L.A"... i un nou doble E.P. que no me puc aturar de devorar!

2008-12-17T10:07:00.000-08:00

Què putes! Millors que El Guincho (va dir a en Panxo vols que et punxi amb un punxó, en Panxo va dir a El Guincho punxem però a la panxa no!). Aquest divendres a L'Altaveu

2008-12-02T09:33:00.000-08:00

"Es mejor que la muerte del amigo o del pariente nos atrape mientras nuestros ojos se llenan de palabras abiertas al infinito.[...] Laboa tenía cansada la voz, y el mar jugaba con ella, trayéndosela y llevándosela. La lluvia de hoy tiene algo de él, moja sin pretenderlo. [...] Hay voces que se van y voces que siempre están viniendo, como lejanos ecos. La de Laboa se asemejaba al sonido de las botas de un hada de cristal bailando sobre un tronco húmedo. Algo de lluvia, de paraje anegado tenía, algo de fuente que mana, de río que sangra y se deja llevar hacia un delta desconocido, pero cercano. Algo de bosque, también; a veces parecía que todo un Irati se deslizara por su dúctil garganta". Felipe Juaristi, a El País.

2008-11-24T05:21:00.000-08:00

Come: una altra assignatura pendent, superada amb matrícula d'honor.

El desè aniversari del Tanned Tin serà recordat, sens dubte, pel tarannà d'una gran fera: Thalia Zedek, i per Come, per extensió. Per Zedek però també pels agudíssims Deer Tick i el seu gloriós i coral instant que van aconseguir entonant “La Bamba”; amb tot un auditori embogit gaudint-los. Comencem pel titular: Zedek, la gran dona que va tenir els dos grans moments del festival, que ara mereix encara més la meva admiració. Cada vegada que un la veu damunt d'un escenari va sumant més motius. La seva força i duresa s'imposa com un monstre sortit de les cavernes. Tensió i visceralitat; domini absolut de la caixa escènica. Passió i experiència que també va descarregar-se en el que va ser l'exhumació de Come. Com no, el moment més esperat. Amb el grossor del seu set list dedicat a “Liars and Prayers”, el seu rock va sonar una mica més serè, una mica més airejat, gràcies als matisos folk que li dóna el violí. Amb el seu company de tota la vida Chris Brokaw, desenterrant les tortuositats d’abans, es va enfundar en una pell encara més grisa, de tacte més rugós i aspre, en la històrica i única retrobada de Come de tan sol una mica més d'una hora. El seu blues rockós i dolorós, de guitarres afilades, va tornar a obrir ferida, tant o més que en els anys que van estar junts. Van sonar com si mai no haguessin deixat de fer-ho. Com si mai no haguessin baixat de l'escenari. Van sonar furiosos i aclaparadors, deixant-nos sense alè a tots. Un d'aquests miracles per al qual a un li faltarien sempre paraules. I el que encara és més d'agrair: van pujar a l'escenari, van deixar atònit al personal amb tan sols un exercici de senzillesa i humilitat i es van tornar a baixar sense més pretensions. Quan Chris anava a despenjar-se la guitarra, Thalia el va mirar de reüll, va envestir amb la seva guitarra i el va fer quedar com una pedra, regalant-nos una darrera cançó. Així ho van brodar. És una “jefa”. I encantadora quan me va demanar: your name?

2008-10-30T14:30:00.000-07:00

Altres assignatures pendents. Una que ja ha passat l'aprovat -i això que segons comentaven pareixia que seria de molt deficient...- és Evan Dando. Indisciplinat, gens rigorós i destartelat, a Lloseta va aconseguir transmetre aquella essència propia del rock alternatiu dels 90; avui en dia poc habitual i únicament existent en molt pocs. Del tot despreocupat va ser com si ens oferís un dels seus assajos -que diuen i que ell diu que no fa. Talment com si es tractàs d'un vespre qualsevol en el seu local d'assaig. Una actuació que s'allunyà de l'actual concepte d'espectacle o de concert. Un concepte que ha pres totalment el relleu a les maneres de fer d'abans. Ara tot està calculat, mil·limetrat. Tothom vol anar a un concert i sentir que soni perfecte i, fins i tot, amb elements extramusicals. Uns concerts, ara, que són del tot previsibles i allunyats de tota improvisació i de la inspiració que el moment, el lloc i l'estat anímic puguin inspirar. Inspirat, Evan Dando, precisamet no hi estava. Animat i animós, tampoc. Evan Dando no és perfecte, com ningú. La perfecció dista de la humanitat, i d'això precisament -d'humanitat sobre l'escenari, Evan Dando no es queda curt. Continua essent aquell al·lotot que fa anys va liderar l'escena del pop americà. I continua predicant l'exemple. Tot i que les seves harmonies pop sonen perfectes en disc; en directe la feblesa el mostra absolutament amateur. I això s'agraeix avui en dia. I s'agraeix la seva actitud i aptitud punk.

I l'altra, encara pendent: Come. Fa anys quasi varen arribar a trepitjar Mallorca. Ni aquí ni enlloc els vaig arribar a veure. En dues setmanes, torn al Tanned Tin, però no a Cantàbria, sinó a Castelló. No serà peix, sinó arrosset. I segur que molt bo, com ells.

2008-10-27T14:34:00.000-07:00

Na Magda i jo hem acabat essent freaks avorrits de la vida! Un bon moc duiem. Dits enrampats i ulls vidriosos com a plats! Això és el que va donar de sí la Fira del Disc, aquest passat cap de setmana. Això i aquesta fabulosa portada en vinil. The Beach Boys i...Depeche Mode, Felt, Peter Gabriel, Talking Heads, The Chameleons, Fugazi i...uns Liars que...han resultat ser italians, de Brescia. Sempre ho veureu! Segur, però, que m'encantaran! Prince, Sam Cooke, Buddy Holly, tropicalismes diversos o Adam and the Ants ho he deixat per a l'any que ve, que les cubetes ja ens saluden i ens esperaran. I perquè ella me va prendre el den Pere Tàpies fent footing. En temps de crisi (diuen), m'encanta l'euro!

2008-10-17T02:57:00.000-07:00

Provoca la puresa blanca del vinil.

2008-09-25T15:25:00.001-07:00

2008-07-31T04:25:00.000-07:00

Avui: Boris!

2008-07-02T05:20:00.000-07:00

Sé que cada història és un món apart. Però on hi hagi un Kevin Shields, una Bilinda Butcher (na Rossy de Palma nostra) i companyia, ja poden continuar predicant, en aquest segle XXI, gent com Pixies, The Jesus and Mary Chain, Sebadoh o, per exemple, Happy Mondays. Grups, aquests, que han tornat en aquests darrers anys i als quals els hem donat una oportunitat, que no tenguérem en el seu moment. Els dos primers amb més encert, els dos darrers amb més desgràcia. Els de Shaun Ryder: un oi! Al juny de 2008 My Bloody Valentine no només han deixat testimoni del que varen ser, sinó que han demostrat el que són. Han tornat avançats a tot. A tot i al seu temps. BRU-TAL! Assignatura pendent a la qual, com tot, un s'hi encarava amb ganes, però amb molta por. Amb por de topar-se amb la desil·lusió. Amb la susceptible certesa, a priori, d'haver anat fins a Manchester per acabar enterrant tot un mite i pegar portada a aquells residus vius de tota una època il·lusionant. Ni mite ni òsties. Han tornat més vius que mai i que ningú. Por és el que feren! Encara m'escarruf pensant en aquell You Made Me Realise abocat en un forat negre de mitja hora de renou estrepitós, pur i dur. Per després saber sortir-se'n sense un saber com. Una puta locura! Prop de dues hores d'uns My Bloody Valentine avançats, com sempre, al seu temps, al seu present. Un present amb uns coetanis que al seu costat queden absolutament ridiculitzats a no res. Ja tenien aquesta capacitat quan eren menors d'edat i després de 24 anys continuen alliçonant. Shields, més engreixat i amb més de 10 amplis i mil i un pedals. Fuzz a fons! Vaja, tota una òstia que fa mal. Per quedar sembrat i tocat! Si hagués cregut i m'hagués posat els taps (ara que van de frikis?, dèiem), tres dies després no sentiria encara psicofonies. Psiconeuròtic, estic!

2008-06-06T05:59:00.000-07:00

2008-06-05T10:20:00.000-07:00

FOTUTS BOTONS!!! PS2008

2008-05-21T15:26:00.000-07:00

S'HAN ACABAT LES VACANCES: FÓRUM, FÓRUM. El cremarem amb Throbbing Gristle

2007-07-30T04:36:00.000-07:00

Un dels molts moments d'aquestes vacances...

2007-07-02T05:09:00.000-07:00

El bon "rollo" continua... i pot ser continua per molta estona!

2007-05-22T11:34:00.000-07:00

Torn a l'Apolo, després de més de dos anys i mig. Per primera vegada, però, estaré a la [2]. Si, serà després de tres dies de pallissa... però no m'ho perdria per res del món.

2007-05-02T09:24:00.000-07:00

Isiltasunean, aurrez-aurre, itzultzen dira,oroimenez soilik itzultzen dira nahiak.Lurra geldirik balego bezala ez da ezer mugitzen.Astiro astiro bueltaka zabiltza berriz etazoritxarreko atsegin berbera itzultzen daizkiriaturik balego bezala. Ohartu gabemomentu berri bat, beste urte bat.Izkiriaturik balego bezala. Nik han desiratu zintudan,isiltasunean aurrez-aurre, zure isiltasunarenartean nahiz eta berez arrotzak izan.Tren horretan eseri nintzen, liburuko orriakaurrera zihoazen ta hasieran geldialdi anitz,lehioaren beste alderako bapateko begirada anitz,kontrako eserlekutik paisaia atzera egiten ikusten,irudiak ez dute aurrera egiten, atzera egitendute nire buru puta hontan. Ezarian, ixilean,murgilduta. Aurrez aurre, ixilean, aurkituta.

2007-03-26T11:47:00.001-07:00

2007-03-08T11:53:00.000-08:00

2007-03-02T00:08:00.001-08:00

2007-02-21T04:53:00.000-08:00

Damon and Naomi, divendres. Què deu fer 10 anys, ja?

2007-01-24T10:56:00.000-08:00

Encara existeixen els regals caiguts del cel! Hauré vist Slint!

2006-12-31T03:55:00.000-08:00

Vull fer el Cap d'Any amb voltros!

2006-11-22T01:50:00.000-08:00

2006-11-16T13:23:00.000-08:00

Sense paraules ni música. Expressa per tu mateix.

2006-11-16T13:19:00.000-08:00

Ja m'he comprat el velcro!

2006-11-15T00:22:00.000-08:00

Every weekend Night falls on Palma by Pin

2006-10-14T11:37:00.000-07:00

L'"Elvis, Love Us!" del Fantástico va ser brutal. BCN loved us! Sessió de guitarres i EBM obscur amb en Tianet. Un dissabte històric que, amb exàmens, acabàrem al Nitsa, ja ni record a qui vàrem anar a veure. Però les del Mond Bar també tenien la seva gràcia. Els col·legues demanant temes i fent birretes un dilluns qualsevol. Tenia gràcia, sí!

2006-09-26T01:27:00.000-07:00

Close your eyes, this moment will shine, eternally! Els darrers 14 anys de la nostra vida en quasi dues hores de concert.

2006-09-06T05:42:00.000-07:00

He obert els ulls, des del llit, amb Hank Williams. El cafè amb llet l'he fet amb Vetiver. I... m'he dutxat amb Built to Spill, recordant despertars amb Robert Pollard, igual de recomfortants.

Però, me'n tornaré a anar a dormir pensant en tu, Victoria. Un monument t'han de fer! A en Mark, ja ni parlar-ne!

2006-08-19T10:22:00.000-07:00

Fa temps que no vaig a un concert de hip-hop expressament. I dic expressament, perquè n'he vist uns quants enguany, però dins festivals, com Sónar 2006. D'aquí mitja horeta partim de romeria amb na Magda a veure Tote King. A vegades hi ha concerts dels quals has flipat i t'ho has passat de puta mare que, de tants que n'has viscuts, queden a la paperera del teu disc dur. Ara, n'he recuperat un d'aquests; un dels millors d'imperatiu hip-hop que mai he vist. Així com escric, me vénen els records d'aquell Apolo ple de ritmes trencats a 30 segons per vinil, rimes frenètiques, improvisades i eloqüents, i pura festa de suor en ple desembre (mirau Guru!). Deu fer dos anys...ja? Gang Starr, i jo flipant tot solet. Yeah man!

2006-08-11T06:58:00.000-07:00

I was a lover, before this war
held up in a luxury suite, behind a barricaded door
now that I've cleaned up, gone legit
I can see clearly: round hole
round whole, square peg don't fit

I'm locked in my bedroom, so send back the clowns
my clone wears a brown shirt, and I seduce him when there's no one around
mano y mano, on a bed of nails
bring it on like a storm, till I knock the wind out of his sails
And we don't make eye contact, when we have run-in's in town
just a barely polite nod, and nervous stares towards the ground
I once joined a priest class, plastic, inert
in a slowdance with commerce
like a lens up a skirt

And we liked to party
and we kept it live
and we had a three volume tome of contemporary slang
to keep a handle on all this jive

Ennui unbridled, let's talk to kill the time
how many styles did you cycle through before you were mine?
and it's been a while since we went wild and that's all fine
but we're sleepwalking through this trial
and it's really a crime it's really a crime it's really a crime
it's really criminal

We're just busy tempting, like fate's on the nod
running on empty, bourbon and god
it's been a while since we knew the way
and it's been even longer since our plastic priest class
had a goddamned thing to say

I was a lover before this war

2006-05-26T11:42:00.000-07:00

Som conscient que ja ha passat quasi bé un mes del concert de Manta Ray a Lloseta, però no ha estat fins aquesta setmana que ho he escrit per aportar la meva col·laboració a una crítica sobre el festival Alternatilla que sortirà al pròxim número de l'edició a Balears de Mondosonoro. I... com que vaig de cul i no tenc temps per escriure res de res (aquí, eh!, perquè d'escriure estic més que fart!) he decidit penjar-ho com a mostra que continuu viu.

Per cert, avui vespre Bellrays! Dimarts, Elliot Brood (que ens deixi caos el death country!!!) i... sobretot, que arribi dijous... I'm from Barcelona!!!
nananananananana
I'm gonna sing this song with all of my friends
and we're from Barcelona
Love is a feeling that we don't understand
but we're gonna give it to ya
nananananananana

Des de l’Ep “Escuezme!” (Subterfuge, 94), Manta Ray han sabut avançar amb intel·ligència pas a pas i inventar-se constantment. Enrere deixen una actitud més domesticada. Crus, fibrosos, orgànics i viscerals, ara s’aixequen com a torres d’electricitat amenaçadores. Rock matemàtic (“No Avant-Garde (Elektronik)”) i cerebral (“Don’t Push Me”, que passa de ser la simple intro del disc a guanyar-se un lloc entre les millors en directe), electricitat abrasadora i ritmes obsessius (“Estratexa”, “Qué Niño Soy”), urgència (“Mi Dios Mentira”), paisatges més lluminosos en expansió (“Cartografies”) i desoladors (“Rosa Parks”, “Añada”), guitarres post-hardcore afilades (“Todo Puede Cambiar”, “No Tropieces”) i experiments encara en evolució que després d’anys de mutar tenen més vida que mai (“OF King”). Suor i nervi, en una nit on s’hi deixaren la pell i sortiren amb el cap ben alt –i puny alçat- entonant l’“I Fought The Law” de The Clash. No perden el pols combatiu. El romanticisme ferit de fa anys deixa al descobert una ferida incisiva i oberta. Com han crescut! Això sí que és rock esquelètic que cou!

2006-05-09T12:21:00.000-07:00

Jo també som de Barcelona!!!

No només és per ser un col·lectiu desenfadat de sonats que recorden a The Hidden Cameras i The Polyphonic Spree. També és per aquest pop celestial tan jovial!

Nananananananananananana
I'm gonna sing this song with all of my friends
and we're I'm from Barcelona
Love is a feeling that we don't understand
but we're gonna give it to ya
We'll aim for the stars
We'll aim for your heart when the night comes
And we'll bring you love
You'll be one of us when the night comes
Nananananananananananana

2006-05-09T11:47:00.000-07:00

Tot i el silenci dels darrers dies... dos discos en el meu primer horabaixa lliure!!!

LINDA DRAPER "One, Two, Three, Four"
Folk còsmic que va més enllà del tacte d'estil americà. És el retrobament amb Kramer!

The Essex Green "Cannibal See"
Avui vaig de folk... Un disc amb gust de clàssic. Cançons de pop plusquamperfecte. Sedós i bucòlic!

2006-04-17T10:08:00.000-07:00

Moments de la Setmana Santíssima:

Ellen Allien & Apparat

Liars

2006-04-03T11:23:00.000-07:00

Fa setmanes...

1)...parlava del directe d'Sleeparchive a BCN. El 30 d'abril ve a Mallorca!!!

2)...parlava sobre les primeres impressions que m'havien causat les noves cançons de Sexy Sadie. Aquest és l'article que he escrit per al número d'abril de l'edició de Balears de Mondosonoro:

Sexy Sadie tradueix el seu estat de maduresa en “Translate”

Han estat quasi tres anys preparant el seu disc més personal. Simples, directes i oxigenats de textures denses, sonen millor que mai i també més contagiosos. El nou disc arrenca amb tota una declaració d’intencions: “Heaven knows how much I need, just a very simple thing”, la senzillesa com a eix vertebral.

“The second to last” ataca amb la bateria distorsionada de Toni Toledo i unes guitarres amb aires al “1977” de Billy Corgan. “Ens ho han dit, però no ha estat premeditat... a més, Smashing Pumpkins tampoc mai no ens han agradat gaire” diu Jaume Gost (baixista). Aquesta és una de les cançons més enèrgiques, infeccioses i amb un dels moments més radiants de fúria elèctrica i ràbia emocional continguda de Jaime García. Bona punteria, per continuar després amb “My home is not a place” i un baix gruixut que evoca les textures dels sons negres dels setanta. A “Translate” (Subterfuge, 3 d’abril) la base rítmica és corpulenta i els teclats tenen molt de pes discursiu. Qui és que no queda atrapat per l’eteri teclat d'“Slow down”? Sergio de Jet Lag n’és el responsable i s’afegeix als tres companys de fatigues com un dels nous membres de ple dret de la formació en directe, així com també Michael Mesquida de The Satellites –i múltiples projectes més- que omple el buit que va deixar Carlos Pilán. Sonen més fàcils que a “Lost and Found” (Subterfuge, 2003), “un disc probablement més hermètic”. Les 13 cançons que inclou el seu sisè àlbum d’estudi han estat enregistrades pel seu habitual tècnic de so, Edu Baos, i mesclades, produïdes i masteritzades per Pablo Ochando i ells mateixos. “Hem jugat més amb efectes”, la qual cosa no els resta naturalitat, simplicitat i efectivitat en les melodies. S’han guardat a la butxaca “The day that you came” per editar-la més endavant. La portada i el videoclip de “Nonsense” -primer single i efectiu plany de lirisme-, que ha realitzat Pablo García en el pis on la família dels dos germans ha estat vivint fins fa poc, fan també que aquest sigui el seu disc més personal. Mostrant una àmplia gamma de possibilitats vocals, Jaime aconsegueix alguns dels seus millors moments. En la manera de tocar “és el nostre disc més canyer”. “Not like you” n’és un exemple. Un disc carregat de mitjos temps i temes més accelerats que presentaran de gira durant aquest mes i el pròxim.

2006-03-20T12:59:00.000-08:00

Vàrem esser pocs -una llàstima!-, però tanta sort que va ser així. Perquè el desangelat gran teatre d'Artà no deslluís en fredor el concert de Refree, organitzadors i músics decidiren passar-nos a tots darrere del teló, com ja hi havia estat en alguna altra ocasió però ara que recordi tan sols per veure teatre. Gràcies a aquest improvisat espai escènic de cortines per endins, el concert va sortir-ne guanyant. Poc va importar, per no dir gens, que fossim pocs o molts (ja se sap que aquí costa que ens moguem: "uf! Artà és a l'altra punta!" i més si hi afegim que feia gotes!), perquè tots en vàrem sortir beneficiats. Raül Fernández i els seus músics ens van regalar confiança com mai no havia vist, més que en la presentació del "Nones" a l'Espai de Gràcia. Dissabte, l'empegueïdor Raül va despullar més que mai els seus sentiments en forma de cançons, però també el seu sentir més íntim en forma de la paraula expressada. Va haver-la d'emprar com a recurs per tallar el silenci imponent i rompre el gel del format tan "especial" (com bé va dir ell) amb què les condicions el van fer presentar-se finalment. Per tal de fer efectiu el necessari recurs (chapeau! no sé si el concert hauria estat tan càlid sense el seu esforç), sense voler li vàrem fer que es complicàs la vida amb certes confessions que el varen dur a moments ingenus de màxima confidència: "Jo sempre he estat fidel", que va servir per presentar "Faltas leves": gran moment! Un dels molts que hi va haver! Amb un repertori elegant i una interpretació més que majestuosa, vàrem assistir a l'estrena del nou pianista i trompetista que acompanya l'autor de "La Matrona", el disc que venien a presentar. Cada una de les cançons va crear la seva pròpia i única atmosfera i ens varen fer sentir partíceps com a vertaders protagonistes del seu propi món. De ple vàrem caure en la seva música. Gràcies per tot Raül, i sobretot per "Raisa" i "Batís". Però més que res gràcies a tots els que no vareu venir. De tot cor, moltes gràcies pel regal! ;-)

2006-03-14T13:20:00.000-08:00

12Twelve

Vaja disc! És l'hòstia! És "L'Univers"!

2006-03-12T08:48:00.000-08:00

Vetllada difícil, la d'ahir al Teatre Xesc Forteza. El públic tenia una idea més que mínima d'allò que veuria, i és va topar amb un Marc Ribot que no se va ajustar gens a un concepte més o menys estàndard de concert. La seva única actuació a l'estat espanyol va ser més un exercici d'improvisació i de procés en creació autocomplaent que no el concert que s'esperava. Alguns se'l varen escoltar i mirar amb cert recel, altres estranyats, i altres decebuts del que s'hi van trobar. Això sí, reaccions, en va provocar. I ell va semblar no immutar-se gaire del cop d'efecte que va provocar a la gent, més que res perquè sobretot va estar més a prop d'aquell amic que quan el visites a casa s'entretén i t'entretén a improvisar acords i arpegis amb la guitarra sense cap pretensió més. Però, amb una petita diferència: ell no és tan pròxim com un amic, ni tampoc tan menor, interpretativament i artísticament parlant. No va ser fins que va obrir la boca per iniciar una peça amb la sentència d'"I found the love that I need" -havíem sobrepassat la primera mitja hora- que el format tan curiós d'actuació va començar a agafar una mica més de forma definida i el públic se'l va prendre més seriosament, però tampoc no gaire més. L'amor havia començat a fluir millor. Tot i que això, a l'artista, poc l'importava. La seva actitud va ser d'entretenir-se i d'autocomplaença, això sí, sense deixar de complaure'ns també a alguns en certs moments. El concepte de cançó va començar a perfilar-se i definir-se més, i va ser a partir d'aquí quan vàrem poder sentir fragments de tortuosos acords extremadament inquietants i preciosos. Els millors, els esquizofrènics acords greus que sentírem. Havia començat amb dues reinterpretacions de John Zorn i, pràcticament, va rematar l'actuació amb un blues, que s'hauria viscut millor en l'atmosfera d'un Blues Ville. La idea prèvia que es tenia de Marc Ribot era seriosa, i vist el que es va sentir entre el públic, la seva presentació va resultar ser, per a la immensa majoria, una anècdota per oblidar o recordar. Les reaccions immediates de satisfacció van escassejar, i els pocs efectes que hi va haver entre el públic van esdevenir-se quan va acompanyar els arpegis arrítmics, accelerats i repetitius amb l'explosió de globus, que va despertar a més d'un de l'ensopiment i l'absoluta incomprensió del que veia i sentia. Això, i el xisclar dels dits ensalivats sobre la fusta de la seva guitarra, va provocar un tímid riure entre els assistents, sorprès de la freakada i com a única via de sortida de l'estat d'estupefacció. Un teatre sempre ha estat un espai més o menys respectable. Ahir, el pati de butaques va semblar més unes rambles que altra cosa. Mai havia vist tant de trànsit. Trànsit humà que no va esperar ni als primers deu minuts d'actuació per anar augmentant a mesura que passaven els minuts i que aprofitava -si en sabia- els buits entre cada peça per perpetrar-se i escapar-se cap a la sortida. Els pocs aplaudiments, tímids i mal encaixats, que hi va haver durant la nit no varen saber trobar un forat entre les interpretacions del guitarrista, i és que a vegades no se sabia bé per on l'havies d'agafar. Destriar si allò formava part de la interpretació o si era un moment per afinar les cordes era tasca difícil. Per bé o per malament, indiferència no en va causar. Potser perquè sigui ell que se li perdoni el format amb què ens va visitar, però ningú no ens llevarà alguns bons moments interpretatius.

2006-03-06T13:19:00.000-08:00

Des d'avui migdia que encara no m'he tret del cap la melodia d'una de les noves cançons del pròxim disc de Sexy Sadie. És una que es diu No dreams tonight*, i la primera vegada que la vaig sentir va ser la que menys me va agradar de totes les del disc per aquest teclat dels vuitanta que acompanya la tornada. Un teclat que a simple vista és massa facilot i vulgar, però que se't queda al cap a la primera. I mira, amb els dies (avui era la tercera o quarta vegada que l'escoltava) el tema ha guanyat un lloc en el meu conscient, tot i ser extremadament fàcil. I el nou disc "Translate" també és això: un disc simple, que sembla que l'haguem sentit més de tres-centes vegades, amb melodies comunes, però al cap i a la fi, un disc amb bones cançons, que és el que importa i la finalitat de tot. En major o menor mesura, sentir les cançons és el que cercam, i aquestes aconsegueixen arribar. Melodies inspirades amb les dels vuitanta, simples, d'aquestes que s'aferren a la primera i sense gaire acompanyaments supèrflus és la traducció del camí iniciat amb "Lost and Found", però en aquesta ocasió sense caure en les profunditats, la densitat ni l'obscur lirisme d'aquell. Aquest és un disc més directe, amb patrons més convencionals. Senzillament, les cançons són més del mateix en l'univers de l'estat de maduresa del grup, unes cançons que no aporten res de nou. S'han acomodat en la comprovada efectivitat de la seva fórmula. Potser que això se'ns accentuiï per l'afecte que els vàrem tenir fa temps. Quan t'has sentit alguna cosa molt teva, això sol passar i pots arribar a tenir-ne, fins i tot, més compassió. Ara bé, el talent creatiu i el temps viscut durant l'època de la formació original del grup no es repetirà: època iniciàtica, amateur, i d'entusiasme amb la qual vàrem crèixer junts i paral·lelament. S'han fet grans! I és que com la primera vegada no hi ha res.

(*) Avui horabaixa (12 de març), fent un aigua i un cafè a Cort per parlar del nou disc i sobre Sexy Sadie, en Jaume Gost m'ha confirmat que el títol definitiu serà Slow down.

2006-03-01T08:40:00.000-08:00

Moments del dia: la cançó Series of Catastrophes and Celebrations -ideal per a un dia de "celebració", per alguns, falsa i enganyosa com la d'avui a les Illes- del nou disc "Éclat" (Sticksister Records, 2006) de Monochrome -guitarres i veus netes i afilades- i The Greatest i Lived in Bars de "The Greatest" de Cat Power. Del seu folk-pop brut a brillants nous clàssics del soul-pop. Moments de ràbia i tendresa directes a l'estómac.

2006-02-22T03:21:00.000-08:00

Mijn huis van Sleepstraat. El caliu de les nits fredes de Gent: els col·legues belgues i la companyia de la bona música. Una, la dels de Gent i amics de la casa, Absynthe Minded. D'això se'n diu talent i elegància. Escolta'ls! Te quedaràs amb ells!

2006-02-17T04:08:00.000-08:00

Sovint sol passar. Allò esperat i previst, compleix (si ho fa); allò imprevist, sorprèn (o no). Depeche Mode varen complir amb allò que ja sabíem que complirien: els clàssics. Amb la resta, massa balada ensucrada. Però, compliren, i hi anàvem només per viure els moments que vàrem sentir amb "Never Let Me Down Again", "Enjoy the Silence", "Just Can't Get Enough", "Personal Jesus"...i fins i tot amb el seu ja nou clàssic "Precious". Només per això ja valia la pena, i abans de presenciar-ho era el mínim que demanàvem, tot i que l'escenografia i el lloc (mira la foto, by me)van ajudar bastant a crear sentits moments: 18.000 persones emocionades amb el mateix a l'hora, fent un immens mosaic de braços estirats. Aquest és un dels pocs atractius que veig a un macroconcert. Però...al que anava al principi: allò imprevist. L'endemà (i sense saber-ho) es presentava en minimal live l'autor d'un tema que hores abans m'havia cridat l'atenció des d'un vinil que girava en un plat en una tenda de discos de Barcelona. Va ser per la subtilesa, les estructures i la precisió del techno que factura Sleeparchive, àlies d'Stephan Metzger. Quatre ep´s ("Elephant Island ep" i "Recycle ep", del 2004, i "Research ep" i "Infrared Glow", del 2005 ) en el seu propi segell i remescles per a Regis i Monolake l'han convertit en un dels noms de l'electrònica actual. Un, aparentment introvertit, alemany que amb les seves ulleres i cigarret en mà manipulava, tímidament, un so orgànic, fred i càlid a través de l'ordinador. Feia un any i poc més d'un mes que no posava un peu al Nitsa, després de tantes nits seguides musicalment (i no) bones i no tant bones, i el retorn va ser gratificant i inesperat. Un tipus, a tenir en compte, entre Plastikman i Basic Channel. Ahir a la nit, vaig recuperar l'obscur i hermètic "Closer", de Hawtin, per travessar la ciutat en cotxe.

2006-01-28T11:11:00.000-08:00

"TODO EL MUNDO CONTRA LA PARED/TODO EL MUNDO QUIETO Y SIN HABLAR/POR QUÉ EVADIRSE A OTROS MUNDOS AUN MÁS PEQUEÑOS/SI MIS OJOS TAMBIÉN SE CIERRAN ANTE LO REAL"

Manta Ray.

2006-01-26T04:25:00.000-08:00

S'acosten dies de baixes temperatures i...nits fredes. "Remembranza" (The Leaf Label, 2005) de Murcof t'ajudarà a carregar més l'atmosfera d'inquietud, misteri i profunditat. Jeje. Sembla el lema d'un spot, eh! Per què no? Recoman els passatges electrònics cinematogràfics del mexicà Fernando Corona que funcionen de banda sonora que estimula la pròpia imaginació.

2006-01-25T04:34:00.000-08:00

Ahir, de camí cap a casa, el vici que me cega cap a la música no va poder evitar, tot i tenir altres feines, que entràs a la tenda de discos. Un exercici habitual resultat de l'afició a entretenir-me remenant entre les cubetes de discos de les botigues. Però, en aquesta ocasió, sense cap objectiu de compra concret en ment -d'entre els molts que tenc. En una primera passada, els meus ulls van clavar-se a l'elefant que il·lustra el disc de The Evens. Editat el passat 2005, encara no l'havia escoltat tot i haver llegit sentides cròniques dels seu pas per la península. Ian MacKaye (Fugazi, Minor Threat i Embrace, i també amo del segell Dischord) va ser l'únic reclam que vaig necessitar per no pensar-m'ho ni un segon. Rotunda decisió! Dotze cançons de rock a curta distància, intimista i incisiu com sempre ha estat el rock punyent i militant de compromís social i polític de MacKaye. Amb la premisa de menys és més, tan sols amb la seva guitarra i veu, i la bateria i també veu d'Amy Farina (ex-The Warmers), The Evens aconsegueixen proximitat, sinceritat i sensiblitat sense additius ni adulterants. Minimalisme sentit! Ens transporten a Beat Happenining, Modern Lovers, The Feelies o Young Marble Giants. Un passat quasi esborrat que es recupera amb aquest disc. "When things should work but don't work that's the work of all these governors"

2006-01-13T05:15:00.000-08:00

Vaig conèixer el tens i rabiós directe de Diabologum a Benicàssim (com em va escarrufar el sexual monòleg de l'angoixada al·lota de "La mamain et la putain" (França,1973) de Jean Eustache sobre un entramat de atmosferes noise, l'any 97!). Anys més tard, vaig repetir experiència: conèixer el directe d'Experience també a Benicàssim, amb el seu torbador primer disc "Aujourd'hui, Maintenant"(Lithium, 2001). Amb el seu dens segon disc "Hémisphère Gauche"(Labels, 2004) vaig repetir a Barcelona; i, ara (qui m'ho hauria dit fa anys quan els meus dies només eren per a Diabologum), demà, dissabte 14/01/2006, els tenim a Mallorca presentant el seu darrer CD-DVD de versions "Positive karaoke with a gun/Negative karaoke with a smile". No sé quina cara posaran els de Michel Cloup quan vegin com els ve de gran la Plaça Major, i més amb l'afició que hi ha aquí. Un espai tan gran o menys que ells, però massa gran i fred per disfrutar de la seva contundent proposta.

2006-01-12T11:21:00.000-08:00

"Santa Maria da Feira" d'un dels "salvadors" cumbas dels meus darrers dies, Devendra Banhart, m'ha fet visionar, per un moments, un Albert Pla vestit de Caetano Veloso, això sí, sense la cruesa del primer, per només dir una diferència, ni tampoc la visió adulta del món del segon. Ell i Arcade Fire (els nous Strokes no importa ni citar-los, encara que hi fossin) m'han fet tancar la porta, encara amb més força -la que ells transmeten-, i deixar un espai casolà, habitual últimament, per un altre que feia poc més d'un any que no ho era (i no per falta de ganes): Titoieta Ràdio. He tornat a fer ràdio a Algaida, i tot el que de bo això comporta. Una hora de Sidecar (dissabtes de 17 a 18h al 108FM), on han sonat Sufjan Stevens, Feliu Ventura (amb entrevista inclosa), Experience i The Redsuns. Una bona volta, i no serà per les infinites autopistes de l'illa, que ens ha fet arribar ben enfora; tant que després (o sigui, ara mateix) he decidit atrevir-me a crear el meu primer blog. Jo que sé, per escriure quan tengui coses a dir o per desinflar-me un poc de tot. Primer capítol. Boa noite